LA DEMOCRÀCIA DES DE BAIX: ELS MOVIMENTS DE RESISTÈNCIA SOCIAL, per Roger Brils

 

Amb la desintegració de l’Antic Règim i l’auge de les democràcies liberals al llarg dels s. XVIII i XIX, les societats esdevenen crucials en l’elaboració de les polítiques dels governs. Els grups de pressió i moviments socials apareixen en aquest context, amb l’objectiu d’assolir un canvi social entorn a un tema específic. Durant el s. XIX, a més, sorgeixen noves corrents ideològiques com el nacionalisme, però també es produeixen canvis estructurals en els modes de producció dels Estats occidentals. En aquest sentit, el  capitalisme esdevé sistema econòmic  imperant a Europa, i els obrers s’uneixen per fer front a les devastadores desiguatats que comporta la industrialització.

La unió dels moviments nacionalistes i obrers a Catalunya no ens ha de sorprendre, tot i ser un fenomen poc comú. És interessant investigar les raons per les quals els discursos d’ambdós moviments convergeixen en un moment crucial de la nostra història. Potser resulta encara més fascinant entendre les causes de la seva desconnexió. Sigui com sigui, analitzar les dinàmiques d’aquests dos moviments pot ajudar a explicar la realitat social d’avui en dia referent al conflicte independentista i el posicionament de certes organitzacions i sindicats entorn la qüestió catalana.

ROGER BRILS

Graduat en en Estudis Globals per la Universitat Pompeu Fabra. Durant el grau vaig realitzar un programa d’intercanvi a la Universitat Hebrea de Jerusalem, aprofundint en matèria de Drets Civils, geopolítica de l’Orient Mitjà i tècniques de resolució de conflictes. També sóc graduat en el màster en Relacions Internacionals per la Universitat d’Amsterdam, especialitzat en moviments socials, teoria de les Relacions Internacionals, política transnacional i premiat amb cum laude per la meva tesi de final de màster “Social Movements and Shifting Trajectories: the Nationalist Labor Movement in Catalonia”. 

Actualment sóc estudiant del grau en Dret a la Universitat Oberta de Catalunya i del màster en Gestió Pública que imparteix l’Escola d'Administració Pública de Catalunya i he treballat en l’àmbit del Govern Obert i transparència en ens locals.

També formo part de l’Equip Promotor del Cercle d’Estudis de Relacions Internacionals de la Fundació Josep Irla, he estat Delegat del Catalan Model United Nations en representació dels països de la Mediterrània i he publicat articles acadèmics i d’opinió en revistes de l’àmbit nacional i internacional. 

JOSEP Mª GANYET I "SER HUMÀ EN LA 4ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL"

JOSEP Mª GANYET

Enginyer informàtic per la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’especialitat d’Intel·ligència Artificial. Ha treballat en el camp de la Interacció Humana amb els Ordinadors, disseny, ensenyament i comunicació en empreses com IBM, Deutsche Bank i Gotomedia. Ha creat empreses en els sectors del disseny, la comunicació i l’arqueologia.

Actualment dirigeix l’agència digital Mortensen, imparteix classes de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i dicta conferències. Col·labora a RAC1, La Vanguardia, VIAempresa i BTV. Blogueja a Ganyet.com i participa activament en mitjans socials. Parla sis idiomes.

SER HUMÀ EN LA 4ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

Diferents experts coincideixen en afirmar que en els pròxims cinc anys es perdran 5 milions de llocs de treball en les 15 economies més desenvolupades i en les de països emergents. 
Es veu que tot això passarà per culpa de la desintermediació, l'automatització de processos i la robòtica entre d'altres i conformarà el que anomenem la 4a revolució industrial. Per sort o per desgràcia, després d'haver-ne passat tres ja comencem a tenir una mica d'experiència en els canvis que comporten. Fem memòria:
1) Cap al 1820 el vapor substitueix el treball manual. Les màquines són més eficients a l'hora de produir i alhora que neixen les fàbriques, es crea una classe mitjana que molt a poc a poc va millorant llurs condicions de vida. La 1a revolució industrial canvià la societat.
2) Al final del XIX i principis del XX, amb la millora dels processos de producció, l'electrificació i sobretot el ferrocarril i el telègraf, comença un procés de globalització que fa el món més petit. La 2a revolució industrial canvia l'espai.
3) La 3a revolució industrial, la revolució digital que va dels anys 50 als 70 del segle XX, marca el canvi de les tecnologies electro-mecàniques analògiques a les digitals. La convergència de les tecnologies digitals i les telecomunicacions culminen la globalització iniciada al XIX. El món s'ha tornat en un poblet i tot passa ara: la digitalització canvia el temps.
Ara comencem la 4a Revolució Industrial que és digital, física i biològica.

Disciplines aparentment tan distintes com la robòtica, la nanotecnologia, la biotecnologia o la fabricació 3D convergeixen empeses per les forces del Big Data, la intel·ligència artificial i les xarxes mòbils. D'aquí a 10 anys un ordinador amb la potència de càlcul d'un cervell humà podrà basar-se en l'experiència acumulada per la humanitat per a prendre decisions. El Dr. Baselga comentava la importància del Big Data i la intel·ligència artificial a l'hora de lluitar contra el càncer. 

Fent una predicció conservadora es podria dir que aquesta 4a revolució ho canviarà tot i aquest cop ens tocarà especialment a nosaltres com a individus preguntar-se sovint què vol dir ser humà.

Un dels efectes de tota revolució és el de la gent que es queda enrere, de la divisió que hi ha entre els que tenen accés a les tecnologies i els mitjans de producció eficients i els que no. Les revolucions precedents han creat més llocs de treball dels que han destruït i els treballadors desplaçats del seu lloc de treball per una nova tecnologia disruptiva s’han reciclat i incorporat a nous sectors; en l’actualitat, amb un robot o un sistema d’intel·ligència artificial competint amb els humans per un lloc de treball això no és tan clar.

Observant tot el que està esdevenint un no pot deixar de pensar en la conferència sobre Memes i Temes de Susan Blackmore on parla de l'existència en l'evolució dels humans del que anomena primer i segon replicador: el gen (la mínima unitat d'informació genètica) i el meme (la mínima unitat d'informació cultural). Ara estem a les portes d'un tercer replicador: el teme, que correspondria a un meme tecnològic, una màquina de Von Neumann, és a dir, un aparell que pot replicar-se a si mateix de manera que ja no li caldria fabricants humans. 

Per a Blackmore cada canvi de replicant suposa un perill, i considera que els temes actuarien de forma egoista per tal de seguir perpetuant-se. De la mateixa manera que els memes (els homes) estan acabant amb els gens (la resta de sers vius), els temes podrien eliminar els memes; fet que, donada la velocitat amb la que avança la tecnologia, no es pot obviar.

Samuel Butler en el seu assaig Darwin among the Machines(1863) extrapolava l’evolució darwiniana de les espècies a la de la tecnologia. Segons aquest autor les màquines anirien evolucionant i perfeccionant-se segons una selecció natural en la que utilitzarien els homes com a mitjans. El que fa Blackmore és ressuscitar el plantejament de Butler i fa la consideració que, de la mateixa manera que les màquines de memes humanes s’han estès per tot el planeta, alterant els ecosistemes i exhaurint els recursos naturals pel propi benefici, és esperable que les noves màquines temes facin el mateix. De fet, podríem veure els nostres problemes ecològics actuals com una conseqüència derivada de la inevitable transició evolutiva terrestre cap a ser un planeta de tres replicadors. 

Preguntarem el proper divendres sobre aquestes qüestions i més ....

Aquí us deixem el programa No pot ser de TV3 on un dels consultors de capçalera és en Josep Mª Ganyet.

SOCIETAT ACTUAL I CARME BORBONÈS

En el VII Informe sobre exclusión y desarrollo en España, elaborat per Càritas y la Fundación FOESSA, concretament en el capítol 1, es planteja la següent pregunta: ANEM CAP A LA PRIVATITZACIÓ DEL VIURE SOCIAL?

L'actual anàlisis dels processos de desigualtat, pobresa, privació i exclusió social, als que pretén fer front l'Estat del benestar al que Espanya s'incorpora tardanament, desvetlla una mateixa tendència al llarg del cicle neoliberal, la del seu manteniment, "malgrat el creixement", i això ha portat com a conseqüència la consolidació de la precarietat com a tret de l'estructura social.

Ens trobem davant la consolidació d'un nou model de creixement en el que és molt significativa la manca d'un qüestionament profund dels models que subjauen a la nostra estructura econòmica i productiva. Ens trobem front una estructura productiva dèbil, en un context de creixent competitivitat, en el que es fa difícil competir només amb estratègies basades en baixos salaris. No s'estant abordant els aspectes estructurals, i no només no es contemplen, sinó que es deixen per a quan sortim de la crisis. I això te repercussions i resultats en les condicions dels grups socials i de tot el seu entorn. 

Amb els següents gràfics els lectors es podran fer una idea força entenedora tant dels processos de canvi per a les bases de l'estructuració social, com dels canvis en l'estructura del benestar (font dels gràfics: FOESSA 2014).

Per tant, tal i com afirma l'informe: "S'ha trencat el contracte social que es mantenia com la base de l'estructura del benestar" i "És constatable que actualment no hi ha un concepte compartit, o consens, del que és el bé comú". I això seria degut a "la secessió moral dels rics", sota el supòsit que "no deuen res a la societat ja que cadascú te el que cadascú s'ha guanyat". Heus aquí la clau de la polarització de la societat a uns límits cada cop més extrems.

I això suposa que: "Estem transitant d'una Europa de ciutadans on el pacte depenia de la política, a una Europa de mercaders on l'acord respon al que un pugui o no contractar o comprar?"

Heus aquí la gran pregunta que la Sra. Carme Borbonès intentarà respondre en la seva conferència del proper dia 13 de febrer a l'Espai Guinovart d'Agramunt. 

CARME BORBONÈS I BRESCÓ

Casada i mare de família.

Dra. En Ciències de l’Educació per la UB. Professora universitària des de 1971. Primer a la Universitat de Barcelona i desprès a la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona), on hi segueix vinculada com a Directora Honorària de la Càtedra d’Inclusió Social.

Durant tota la seva trajectòria professional ha desenvolupat docència i recerca especialitzada en el camp de la Política Escolar, Organització i gestió de Centres Escolars, Educatius i Culturals i Educació Comunitària.

Ha exercit diversos càrrecs de gestió: Degana de la Facultat d’Educació i Psicologia, Vicerectora d’Estudiants i d’Afers Culturals i Secretària General.

A l’actualitat col·labora amb a la Facultat de Teologia de Catalunya i amb l’Institut de Ciències Religioses Sant Fructuós de Tarragona.

Va ser Delegada del Departament de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya a Tarragona (2001-2004).

Directora de Càritas Diocesana de Tarragona (2004-08).

Va formar part del Consell Assessor en Polítiques Socials i Familiars del Govern de la Generalitat de Catalunya, essent-ne la Secretaria (2011-15).

Premi “Persona i democràcia” (2012), en reconeixement a la tasca desenvolupada envers els valors humanístics i democràtics.

Actualment és: 

• Presidenta de Caritas Catalunya
• Consellera de Caritas Espanyola
• Patrona de la Fundació FOESSA (Fomento de Estudios Sociales i de Sociología Aplicada).Madrid.
• Patrona de la Fundació Catalunya-La Pedrera, Barcelona
• Patrona de la Fundació Antigues Caixes Catalanes, (Manlleu, Sabadell i Terrassa)
• Patrona de la Fundació TOPROMI (atenció a persones amb discapacitat intel·lectual)
• Membre del Consorci de la Xarxa Social Santa Tecla de Tarragona.

RAFEL NADAL I "La maledicció dels Palmisano"

El proper 23 d'Octubre, a l'Espai Guinovart, a les 20:00, GARBA us convida a conèixer el periodista i escriptor Rafel Nadal. Amb ell comentarem qüestions relacionades amb l'actualitat més candent i ens presentarà la seva darrera novel.la: La maledicció dels Palmisano.

 

 

 

RAFEL NADAL 

Nascut a Girona el 1954, Rafel Nadal és periodista, escriu a La Vanguardia i col.labora habitualment a RAC-1, TV3 i 8TV. Ha estat director d'El Periódico de Catalunya de maig del 2006 a febrer del 2010, període durant el qual el diari va rebre, entre altres, el Premi Nacional de Comunicació (2008), el premi al millor diari d'Europa de l'European Newspaper Congress (2008), el premi a la millor portada de l'any de la Society for News Design (2007) i el premi al millor disseny d'Espanya i Portugal, de la SND (2007). Anteriorment, havia treballat en els principals diaris del país i ocupat diferents càrrecs de responsabilitat en empreses editores i en grups de comunicació. El 2011 va publicar el llibre Els mandarins. El 2012 va ser guardonat amb el Premi Josep Pla per Quan érem feliços, amb una gran acollida entre els lectors. L'any següent, el 2013, repetia l'èxit amb Quan en dèiem xampany.

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO

 

En la "Nota de l'autor sobre l'origen de la novel.la", Rafel Nadal planteja unes qüestions molt interessants: quines són i a què responen les actituds i responsabilitats individuals en el desenvolupament dels grans conflictes de la humanitat?, quin és el grau d'autonomia de l'individu en la dinàmica col.lectiva d'una guerra?, fins a quin punt l'individu pot actuar de manera autònoma seguint les seves pròpies pautes morals?, quins són els seus límits?, on comença i on acaba la seva capacitat de decisió?, pot defensar lleialment els interessos del grup i a la vegada actuar respectant les seves pròpies conviccions ètiques i morals?.

L'autor, però, destaca per damunt de les anteriors, una altra pregunta: quan un conflicte enfronta dues comunitats, l'individu pot escollir lliurement el bàndol, o per contra, quan el conflicte esclata el bàndol ja l'ha escollit a ell?. Rafel Nadal troba que la resposta difícilment podria ser optimista perquè, quan s'inicia el conflicte, l'origen grupal ha col.locat en un dels bàndols cada individu en funció de la seva adscripció original.

Però per damunt d'aquest fatalisme original, l'autor considera que les actituds personals, les actuacions de cada actor individual dintre del conflicte, són lliures i per tant són responsabilitat exclusiva de cada individu. A partir d'aquest convenciment, un pot tornar a creure en les potencialitats de l'ésser humà, en la seva organització col.lectiva i en la lluita política en la defensa dels ideals.

La maledicció dels Palmisano és una novel.la amb tots els colors, les olors i els gustos de la Pulla i la vall d'Itria. Una grandíssima història d'amor que captiva des de la primera pàgina.Una trama plena de sorpreses, que commou intensament els lectors quan els protagonistes s'enfronten definitivament al seu destí, la nit del 2 de desembre de 1943, durant el dramàtic bombardeig alemany sobre la ciutat de Bari.

CATALUNYA EN EL MÓN I SALVADOR CARDÚS

 

CATALUNYA EN EL MÓN

En un món cada cop més globalitzat, immers en una profunda crisi socio-econòmica i ambiental, la qüestió cap a on anem, o potser millor, cap a on podem anar com a país es planteja amb força en la nostra societat. La paradoxa de la coexistència actual de moviments socials d'ideologia aparentement d'esquerres, la irrupció de partits clarament independentistes que poc a poc van obrint-se pas i el guany clar en les darreres eleccions de partits de centre-dreta o dreta directament són aspectes de difícil concil.liació. Salvador Cardús mirarà de fer-nos més entenedora aquesta nova realitat en la conferència col.loqui d'aquest vespre.

SALVADOR CARDÚS

Nascut a Terrassa l'any 1954, Salvador Cardús i Ros és llicenciat i doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat Autònoma de Barcelona. És professor titular de Sociologia i degà a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Salvador Cardús ha treballat abastament en el camp de la sociologia de la religió i de la cultura, l'anàlisi dels mitjans de comunicació i de les identitats nacionals. La seva activitat divulgadora ha estat especialment intensa en els àmbits d'educació, immigració i nacionalisme. Pel que fa a l'anàlisi del nacionalisme, ha participat en jornades d'àmbit nacional i internacional i ha donat múltiples conferències sobre aquest tema en diferents universitats de dins i de fora del nostre país.

Cal destacar també la seva ingent tasca en el món periodístic que va des de la creació de la revista Crònica d'Ensenyament fins la col.laboració regular en premsa, ràdio i televisió.

Salvador Cardús ha estat president de FUNDACC, Fundació de les Audiències de la Comunicació i la Cultura que va impulsar el Baròmetre de la comunicació i la cultura. Ha estat membre de la Comissió per a l'estudi de les Polítiques d'Immigració del Parlament de Catalunya, del Patronat de la Fundació Cultural Caixa de Terrassa, de l'Observatori de la Infància i l'Adolescència del Departament de Benestar Social i del Comité Bioètica del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya. És membre del Consell de la Informació de Catalunya del Col.legi de Periodistes, del Consell Assessor de l'Institut Europeu de la Mediterrània, de l'Observatori Català de Civisme i de la Fundació Paco Candel, entre d'altres. També és membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans.