PALESTINA, PRESENT I FUTUR, amb Cristina Mas i Lurdes Vidal

 

Palestina viu una situació política i social molt complexa. D'una banda, la divisió entre les principals faccions polítiques, Fatah i Hamas, debilita la unitat necessària per fer front als reptes externs i aconseguir un acord de pau sostenible. Aquesta divisió interna, sumada a la contínua ocupació israeliana, crea una realitat difícil per als palestins. Les condicions de vida sota l'ocupació i la manca de perspectives de futur fomenten un sentiment de desesperança, especialment entre els joves. Aquesta frustració sovint es transforma en extremisme, la qual cosa complica encara més la situació.

Lurdes Vidal Bertran, directora de l'Àrea de Món Àrab i Islàmic a l'IEMed, destaca la importància de la reconciliació entre Fatah i Hamas. Segons ella, només un front unit pot fer avançar Palestina cap a la pau i la justícia. Aquesta unitat és essencial per enfortir la posició dels palestins en les negociacions internacionals i per fer front a les polítiques d'ocupació.

Per altra banda, Cristina Mas, periodista especialitzada en l'àmbit del Mediterrani i el Pròxim Orient, subratlla la necessitat de millorar la cobertura mediàtica sobre Palestina. Sovint, els mitjans de comunicació no reflecteixen la complexitat del conflicte, la qual cosa contribueix a una percepció esbiaixada. Mas insisteix en la importància de proporcionar informació més profunda i contextualitzada per fomentar una comprensió pública més acurada de la situació.

En definitiva, el futur de Palestina depèn de la capacitat dels seus líders polítics per unir-se i de l'esforç de la comunitat internacional per pressionar per una solució justa. És crucial treballar per la reconciliació interna i promoure un discurs més inclusiu i respectuós amb la diversitat del poble palestí. Només així es podrà avançar cap a un futur de pau i justícia per a Palestina.

En la propera trobada de GARBA tindrem l'oportunitat d'escoltar les dues expertes. 

Cristina Mas

Cristina Mas, llicenciada en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, és una periodista especialitzada en l'àmbit de la Mediterrània i del Pròxim Orient. 

Periodista i redactora al diari Ara des de l'any 2010, la seva trajectòria professional inclou la cobertura de les revoltes àrabs del 2011 i diversos conflictes a Israel-Palestina, el Marroc, Algèria, Tunísia, Grècia, Turquia, el Líban, Palestina i el Mediterrani central. Recentment ha cobert també la gueraa d'Ucraïna.

Ha guanyat diversos premis, entre els quals la Medalla d'or (2018) i la de plata (2019) a la Cobertura Informativa Multimèdia d'Actualitat als premis ÑH per la seva cobertura informativa d'actualitat.

Cristina Mas ha participat en diversos debats i seminaris, com "Rússia-Ucraïna: l'ordre mundial en crisi" i "Islam i política en un món global" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). 

En aquests enllaços podeu trobar alguns dels articles al diari Ara i aquí algunes de les seves intervencions al programa de Versió RAC1. 

Lurdes Vidal

Lurdes Vidal Bertran és una destacada experta en el món àrab i islàmic. Actualment, ha estat directora de l'Àrea de Món Àrab i Islàmic a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i també redactora en cap de la revista Afkar/Ideas. 

Els seus àmbits de recerca inclouen l'islam polític, les dinàmiques sociopolítiques en el món àrab i els fenòmens d'extremisme violent.

Lurdes Vidal és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha cursat estudis de doctorat en Relacions Internacionals a la mateixa universitat. A més de la seva tasca investigadora, és professora de política àrab a la Universitat Ramon Llull Blanquerna, la Universitat de Barcelona i l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI). També és coordinadora científica dels projectes H2020 CONNEKT i MAGIC, centrats en l'extremisme i la islamofòbia de gènere respectivament.

En el seu rol acadèmic i de divulgació, Lurdes Vidal participa en diversos mitjans de comunicació, conferències acadèmiques i fòrums internacionals. La seva tasca inclou l'anàlisi crítica de les polítiques migratòries i la promoció d'un discurs públic més inclusiu i respectuós amb la diversitat del món musulmà a Europa.

En aquest link podeu trobar algunes de les seves col.laboracions al diari Ara i aquí la seva participació a El Suplement de 3cat.

Manuel Milián Mestre. El camí de la Concòrdia

On situem algú com Manuel Milián Mestre? Es pot haver estat del PP i ser catalanista? Es pot haver estat membre prominent de la política espanyola i esdevenir-ne ara un crític aferrissat?

MANUEL MILIÁN MESTRE (Forcall, 1943)

Llicenciat en geografia i història per la UAB, és un reconegut i conegut periodista, tertulià, escriptor i polític.

Va ser el braç dret de Manuel Fraga, una de les peces claus de la Transició i fundador (amb la creació del Club Ágora l'any 1974) del Partit Popular.

Vinculat a Foment del Treball, primer com a director d'estratègia i comunicacions i després com a vocal, Milián va ser membre actiu del PP fins que les desavinences amb José Mª Aznar pel seu anticatalanisme el va portar a abandonar la formació l'any 2000.

Ha estat editor del Diario de Barcelona, soci fundador del Grupo Prisa, col.laborador en nombrosos mitjans de comunicació i autor de diferents publicacions, entre les que caldria destacar un llibret d'òpera, El Misteri dels Temps, juntament amb el seu amic i compositor Carles Santos, Fraga Iribarne, retrato en tres tiempos (1975), un interessant recull d'articles Nihil obstat (2007), l'autobiografia Els ponts trencats (2017), i el seu darrer llibre, Les paradoxes de l'amistat (2023). 

Preferint auto definir-se com a humanista i politòleg, ha estat també professor d'Ètica i d'Ètica Econòmica a la Universitat Francesc de Vitoria a Madrid i professor visitant a la Universitat d'Anáhuac a Mèxic.

En el seu llibre, Els ponts trencats, Milián reflecteix la seva frustració respecte la política espanyola en el moment polític actual quan les oportunitat d'entesa entre Catalunya i Espanya semblen estar abocades al fracàs. 

Milián considera que "els rius són per a mi urgències de ponts, més que límits i fronteres" i parla d'un primer pont, aixecat entre 1974 i 1977, durant les fases inicials de la Transició. El segon, amb l'Operació Tarradelles, enfonsat després de la dimissió d'Adolfo Suárez i el 23-F en 1981. El tercer es va mantenir en peu quatre anys, arrel del pacte del Majèstic en 1996 entre José Mª Aznar i Jordi Pujol, però va acabar dinamitat pel president espanyol després d'aconseguir la majoria absoluta; Aznar va ser el gran responsable de la desentesa entre Catalunya i Espanya que va culminar amb el divorci consumat al Parlament de Catalunya l'any 2017 i la declaració fallida d'independència pel president Carles Puigdemont. En aquest sentit, Milián defineix Rajoy, president del Govern espanyol al 2017, com a "gandul, covard i sense vocació real per la política", i el considera responsable d'haver situat Espanya en un greu dilema i Catalunya en una dolorosa aventura.

Oblidar que Catalunya, tard o d'hora, plantejaria la qüestió de la seva identitat, ha estat una insuficiència analítica. És possible la creació d'un quart pont que resolgui aquest error descomunal? Hi ha algun ànim de pont entre ambdues ribes del riu, o bé més aviat ens trobem en tot un desplegament de confrontació? Seria l'èxit de Puigdemont una tempesta política espanyola sense precedents?

Tenint present la cautela dels experimentats i dels qui tenen la vivència de la història, potser valdria la pena tenir present que per tenir futur cal mirar al passat per saber posar seny i evitar repetir errors garrafals succeïts en temps pretèrits no gaire llunyans.

Per saber-ne més:

Sobre el seu llibre Els ponts trencats

Sobre el seu darrer llibre Les paradoxes de l'amistat

LA DEMOCRÀCIA DES DE BAIX: ELS MOVIMENTS DE RESISTÈNCIA SOCIAL, per Roger Brils

 

Amb la desintegració de l’Antic Règim i l’auge de les democràcies liberals al llarg dels s. XVIII i XIX, les societats esdevenen crucials en l’elaboració de les polítiques dels governs. Els grups de pressió i moviments socials apareixen en aquest context, amb l’objectiu d’assolir un canvi social entorn a un tema específic. Durant el s. XIX, a més, sorgeixen noves corrents ideològiques com el nacionalisme, però també es produeixen canvis estructurals en els modes de producció dels Estats occidentals. En aquest sentit, el  capitalisme esdevé sistema econòmic  imperant a Europa, i els obrers s’uneixen per fer front a les devastadores desiguatats que comporta la industrialització.

La unió dels moviments nacionalistes i obrers a Catalunya no ens ha de sorprendre, tot i ser un fenomen poc comú. És interessant investigar les raons per les quals els discursos d’ambdós moviments convergeixen en un moment crucial de la nostra història. Potser resulta encara més fascinant entendre les causes de la seva desconnexió. Sigui com sigui, analitzar les dinàmiques d’aquests dos moviments pot ajudar a explicar la realitat social d’avui en dia referent al conflicte independentista i el posicionament de certes organitzacions i sindicats entorn la qüestió catalana.

ROGER BRILS

Graduat en en Estudis Globals per la Universitat Pompeu Fabra. Durant el grau vaig realitzar un programa d’intercanvi a la Universitat Hebrea de Jerusalem, aprofundint en matèria de Drets Civils, geopolítica de l’Orient Mitjà i tècniques de resolució de conflictes. També sóc graduat en el màster en Relacions Internacionals per la Universitat d’Amsterdam, especialitzat en moviments socials, teoria de les Relacions Internacionals, política transnacional i premiat amb cum laude per la meva tesi de final de màster “Social Movements and Shifting Trajectories: the Nationalist Labor Movement in Catalonia”. 

Actualment sóc estudiant del grau en Dret a la Universitat Oberta de Catalunya i del màster en Gestió Pública que imparteix l’Escola d'Administració Pública de Catalunya i he treballat en l’àmbit del Govern Obert i transparència en ens locals.

També formo part de l’Equip Promotor del Cercle d’Estudis de Relacions Internacionals de la Fundació Josep Irla, he estat Delegat del Catalan Model United Nations en representació dels països de la Mediterrània i he publicat articles acadèmics i d’opinió en revistes de l’àmbit nacional i internacional. 

GEOPOLÍTICA A LA MEDITERRÀNIA, per Lurdes Vidal Bertran

Un dels esdeveniments geopolítics més notables dels darrers anys és el retorn de la multipolaritat al Mediterrani. Un desinterés creixent per part dels EUA de configurar la dinàmica mediterrània i la incapacitat de la UE d'omplir-ne el buit han creat un espai que inevitablement ocuparan altres potències.

Les revolucions de la Primavera Àrab van representar un punt d'inflexió en la unilateralitat nord-americana en la Mediterrània. Turquia ha enfortit la seva presència en la zona i altres participants no mediterranis han guanyat preponderància. És el cas de Rússia i de la Xina. Aquestes dues superpotències són cada vegada més essencials en la configuració de la dinàmica de la conca.

També els països del Golf han incrementat la seva presència, principalment a través de la influència econòmica. Tanmateix, per a aquests, aquesta ària també s'ha convertit en una zona on han exportat les seves escissions polítiques i ideològiques internes.

Tots aquests moviments alteren l'equació de la seguretat mediterrània i han desencadenat una sèrie de tendències notables, però preocupants, sobretot si les mirem des de Brussel.les: una militarització contínua de la conca, una major competència per la influència econòmica de la UE sobre els països veïns i l'augment de poders autoritaris que promouen models de govern alternatius. Tots aquests factors contribuiran a ampliar encara més les fissures estructurals que caracteritzen el Mediterrani, un mar que massa sovint és unit només en el mite i la retòrica, però polaritzat i fragmentat en la seva tràgica realitat quotidiana.

Font: 

Cristiano, D. (2020). Comprendre la pluralització geopolítica del Mediterrani. L'impacte de poders regionals i globals en la regió Mediterrània en l'època de retirada gradual dels Estats Units i la Unió Europea. Idees: Revista de temes contemporanis (51), 4.

LURDES VIDAL 

Nascuda a Ponts el 1974, Lurdes Vidal és llicenciada en Traducció i Interpretació per la UAB amb estudis de doctorat en Relacions Internacionals per la mateixa universitat.

És redactora en cap de la revista Afkar / Ideas i és professora a la UB, a l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI), a l'Institut Europeu de la Mediterrània i a la Universitat Blanquerna - Ramon Lull.

Estudiosa de l'islam, la política i els corrents socioculturals del món àrab. Volia aprendre àrab i per això va anar a viure a Síria. Estades també a Tunísia i a Egipte l'han ajudat a convertir-se en una gran coneixedera de la conca mediterrània. 

En aquest link podeu veure i escoltar una conversa a tres bandes entre Lurdes Vidal, Jean - Pierre Filiu i Cristina Mas sobre la situació actual de l'islamisme.

EL TEATRE DE LA POLÍTICA, amb ANTONI PUIGVERD i TONI AIRA

El proper dia 11 de juny GARBA celebra els seus cinc anys d'existència amb els Srs. Antoni Puigverd i Toni Aira. Ens parlaran del TEATRE DE LA POLÍTICA.

En Toni Aira explica la idea del títol: “El dramaturg Arthur Miller va escriure no fa gaire temps un llibre basat en una conferència seva, de nom La política o l’art d’actuar. Passats pocs anys d’aquell text, molts segles després que Quint Tuli Ciceró aconsellés el seu germà Marc sobre la importància d’acompanyar el fons amb una bona forma, quin pes ha adquirit això segon? La part de teatre, d’interpretació, que hi ha en la política ha passat a protagonitzar massa part d’aquest tot? És així? És inevitable? El context ho explica? Ho justica?”.

ANTONI PUIGVERD (la Bisbal d'Empordà, 1954)

Llicenciat en Filologia Hispànica. Catedràtic d’Institut en excedència, s’ha professionalitzat com periodista d’opinió. Ha col·laborat en nombrosos mitjans.
Actualment és columnista de “La Vanguardia”. I analista de TV3, Catalunya Ràdio, i La Xarxa.
És premi “Gaziel” de periodisme de la Generalitat de Catalunya.

Ha guanyat diversos premis de poesia, entre els quals el Miquel de Palol (1989), el Carles Riba (1991), el Premi de la Crítica (1992) i el del Jocs Florals de Barcelona (1997). 

Deixant de banda articles de divulgació, assaigs i pròlegs i estudis de temàtica literària, i artística, ha publicat els següents llibres:

- Prosa literària:

• Ombres i dies. Edicions de la Diputació de Girona Girona, 1989
• l’Empordà, llibre de meravelles. Amb fotografies de Xavier Miserachs. Eds. 62, Barcelona 1996
• Girona. Amb fotografies de Jordi Puig. Eds. Triangle Postals. Barcelona 2009

- Narrativa:

• La pràctica dels vius. Eds. Quaderns Crema. Barcelona 1990
• Paper de vidre. Eds. Quaderns Crema. Barcelona, 1993
• La gàbia d’or. Ed. Empúries. Barcelona 1999

- Poesia:

• Vista cansada. Ed. Columna. Barcelona, 1990
• Curset de natació. Eds. Proa. Barcelona, 1992
• La Migranya del faune. Eds. 62. Barcelona, 1995
• Hivernacle. Eds. de la Magrana. Barcelona, 1997

- Assaig:

• Antologia de Salvador Espriu. Pròleg i textos. Edicions ER. Sant Cugat.1982
• Història i antologia de la literatura catalana. Ed. Santillana. 1989 [en col·laboració amb altres autors]
• La rectificació: cabòries, exhortacions i premonicions sobre Catalunya . Ed. Destino. Barcelona 2006 [En col·laboració amb altres autors]
• Creients i no creients. Pròleg de Mons. Joan Enric Vives. Ed. Pagès. Lleida 2012 [en col.laboració amb altres autors]. Versió castellana: Creyentes y no creyentes. Ed. Milenio. 
• Ensenyament, addicció al desastre, dins El Pensament crític. Reflexions sobre l’escola. Ed. Arcadia.Barcelona 2012

TONI AIRA (Poblenou, Barcelona, 1977)

Periodista, doctor en comunicació per la Universitat Ramon Llull.  

És co-director i professor del Màster en Comunicació Política i Institucional de l’idEC-UPF. 

Imparteix docència a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna (URL) i a la de Comunicació de la UPF. 

És director i presentador del programa "Els Spin Doctors", a Catràdio.cat, sobre comunicació política (compol).

Col·labora des de fa anys en diversos mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, TV3, TVE-Catalunya, RAC1, El Singular Digital (que va dirigir), El diari Avui, i El Periódico de Catalunya, com a columnista i analista, des del 2011 amb la secció "La Cortina de Fum".

- Ha escrit, entre d’altres llibres dedicats a l’àmbit de la comunicació política: 

• "Els spin doctors: com mouen els fils els assessors dels líders polítics" (Columna, 2009). 
• "L’últim d’ells, Els guardians del missatge. Els professionals de la comunicació política" (Trípodos, 2011). 
• El seu últim llibre: "El último partido. La política cansada ante su gran final" (Editorial UOC, 2015).

En aquest acte celebrarem els cinc anys de GARBA:

MOLTES GRÀCIES a tots els que ho feu possible!

RAFEL NADAL I "La maledicció dels Palmisano"

El proper 23 d'Octubre, a l'Espai Guinovart, a les 20:00, GARBA us convida a conèixer el periodista i escriptor Rafel Nadal. Amb ell comentarem qüestions relacionades amb l'actualitat més candent i ens presentarà la seva darrera novel.la: La maledicció dels Palmisano.

 

 

 

RAFEL NADAL 

Nascut a Girona el 1954, Rafel Nadal és periodista, escriu a La Vanguardia i col.labora habitualment a RAC-1, TV3 i 8TV. Ha estat director d'El Periódico de Catalunya de maig del 2006 a febrer del 2010, període durant el qual el diari va rebre, entre altres, el Premi Nacional de Comunicació (2008), el premi al millor diari d'Europa de l'European Newspaper Congress (2008), el premi a la millor portada de l'any de la Society for News Design (2007) i el premi al millor disseny d'Espanya i Portugal, de la SND (2007). Anteriorment, havia treballat en els principals diaris del país i ocupat diferents càrrecs de responsabilitat en empreses editores i en grups de comunicació. El 2011 va publicar el llibre Els mandarins. El 2012 va ser guardonat amb el Premi Josep Pla per Quan érem feliços, amb una gran acollida entre els lectors. L'any següent, el 2013, repetia l'èxit amb Quan en dèiem xampany.

LA MALEDICCIÓ DELS PALMISANO

 

En la "Nota de l'autor sobre l'origen de la novel.la", Rafel Nadal planteja unes qüestions molt interessants: quines són i a què responen les actituds i responsabilitats individuals en el desenvolupament dels grans conflictes de la humanitat?, quin és el grau d'autonomia de l'individu en la dinàmica col.lectiva d'una guerra?, fins a quin punt l'individu pot actuar de manera autònoma seguint les seves pròpies pautes morals?, quins són els seus límits?, on comença i on acaba la seva capacitat de decisió?, pot defensar lleialment els interessos del grup i a la vegada actuar respectant les seves pròpies conviccions ètiques i morals?.

L'autor, però, destaca per damunt de les anteriors, una altra pregunta: quan un conflicte enfronta dues comunitats, l'individu pot escollir lliurement el bàndol, o per contra, quan el conflicte esclata el bàndol ja l'ha escollit a ell?. Rafel Nadal troba que la resposta difícilment podria ser optimista perquè, quan s'inicia el conflicte, l'origen grupal ha col.locat en un dels bàndols cada individu en funció de la seva adscripció original.

Però per damunt d'aquest fatalisme original, l'autor considera que les actituds personals, les actuacions de cada actor individual dintre del conflicte, són lliures i per tant són responsabilitat exclusiva de cada individu. A partir d'aquest convenciment, un pot tornar a creure en les potencialitats de l'ésser humà, en la seva organització col.lectiva i en la lluita política en la defensa dels ideals.

La maledicció dels Palmisano és una novel.la amb tots els colors, les olors i els gustos de la Pulla i la vall d'Itria. Una grandíssima història d'amor que captiva des de la primera pàgina.Una trama plena de sorpreses, que commou intensament els lectors quan els protagonistes s'enfronten definitivament al seu destí, la nit del 2 de desembre de 1943, durant el dramàtic bombardeig alemany sobre la ciutat de Bari.

SOCIEDAD POSCAPITALISTA, DE JOSEP Mª TRINIGER

El proper dissabte, 9 de maig, a les 20h, a l'Espai Guinovart. 

JOSEP MARIA TRIGINER i FERNANDEZ

Va néixer a Agramunt el 1943 i es va formar professionalment com enginyer tècnic industrial a Terrassa.

El 1959 va ingressar a les Joventuts Socialistes, i al PSOE i a la UGT el 1961. En la clandestinitat va assumir responsabilitats en Joventuts i en el Partit, i va ser el primer secretari de la Federació Catalana del PSOE. El 1976 va ser membre de la Comissió Executiva del PSOE, i el 1977 va promoure la candidatura «Socialistes de Catalunya» que va culminar amb la unificació dels socialistes de Catalunya.

Va participar en la signatura dels Pactes de la Moncloa el 1977, ha estat escollit diputat al Congrés dels Diputats en diferents legislatures i també ha estat senador.

Va promoure la recuperació de la Generalitat de Catalunya amb el retorn de Josep Tarradellas, i va formar part del seu Govern. També va participar en l'elaboració de l'Estatut de Catalunya de 1979.

El 1993 va deixar l'activitat política institucional.

  

«SOCIEDAD POSCAPITALISTA»

Josep Mª Triginer, autor de diferents obres, decideix publicar el 2014, després d'uns anys de profunda reflexió sobre l'actual crisi econòmica: «Sociedad Poscapitalista. De una sociedad gestionada por los mercados a una sociedad dirigida por los ciudadanos».

Quan el diner segresta la política, quan s'assisteix a una progressiva degradació de les institucions i la incertesa s'imposa sobre la confiança institucional, l'evolució de la societat deixa de dependre de les decisions democràtiques dels seus ciutadans i el seu model entra en una crisi que afecta tant la forma de viure com de sobreviure.

Cal transcendir les limitacions que imposa el mercat i qüestionar la seva legitimitat per a dirigir la societat, cal proclamar que l'economia és un instrument de la política i cal defensar que el desenvolupament de la societat depèn més dels seus actius que del capital que es pugui prestar.

«Sociedad Postcapitalista» és un assaig basat en la constatació de l'esgotament de l'actual model capitalista; model sustentat en unes polítiques neoliberals que han contribuït a un creixement econòmic desigual. Josep Mª Triginer ens proposa un model de gestió que permeti dotar-nos de les millors eines per a fer front als nous reptes que es plantegen.

 

"LA INFORMACIÓ EN EL PROCÉS POLÍTIC ACTUAL. CANVIS I REPTES". AMB ANNA FIGUERA RAICHS

"LA INFORMACIÓ EN EL PROCÉS POLÍTIC ACTUAL. CANVIS I REPTES"

 

Gràcies a les noves tecnologies, la informació mai havia arribat a tenir tanta volada. El procés en el que actualment es veu immers Catalunya no en resulta aliè.

La periodista Anna Figuera ens posarà al corrent de quin és el paper que juga la informació i quins són els canvis i reptes als quals ha de fer front.

La cita serà a l'Espai Guinovart el proper dia 21 de febrer a les 20:00 hores.

ANNA FIGUERA I RAICHS (Agramunt, 1974)

Periodista de la secció de Política de TV3. Professora de Periodisme Polític a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull), també és doctorand d’aquesta facultat.

 

Arran de la seva tesina, ha escrit el llibre Jordi Pujol i els jueus. Construir la Terra Promesa (Pòrtic, 2011). 

En aquests moments està elaborant la seva tesi doctoral sobre L’Osservatore Romano i la relació del Vaticà amb Israel.

És membre del grup Inculturació de la Fe al s.XXI de la Fundació Joan Maragall.

Ha col·laborat com a articulista i opinadora en diferents mitjans com Rac1, el Punt Avui i elsingulardigital.cat. Anteriorment, ha treballat en diversos mitjans de comunicació: Cadena SER, El Periódico de Catalunya, Ràdio Nacional d'Espanya i Ona Catalana, entre d’altres.