TRANSICIÓ ENERGÈTICA, RECURSOS I DESAFIAMENTS GLOBALS
La transició energètica i digital que avui orienta bona part del debat polític, econòmic i social no depèn només de les energies renovables ni de la innovació tecnològica. Té una base material molt concreta: la necessitat creixent d’un conjunt de minerals imprescindibles per fabricar plaques solars, aerogeneradors, bateries, vehicles elèctrics, sistemes d’emmagatzematge d’energia i dispositius electrònics presents en la nostra vida quotidiana.
En aquest context apareixen sovint els conceptes de minerals crítics i minerals estratègics. Amb aquests termes es fa referència a materials que són essencials per al funcionament de sectors clau —com l’energia, la indústria, la tecnologia o la defensa— i que presenten un risc elevat de subministrament. Dins d’aquest conjunt ampli de minerals crítics i estratègics hi ha un grup específic: els anomenats elements de terres rares. Les terres rares són un grup de disset elements químics —principalment els lantànids, més l’itri i l’escandi— que comparteixen propietats físiques i químiques molt valuoses per a la tecnologia moderna. El seu nom pot portar a confusió: no són especialment escasses a la natura, però rarament es troben concentrades en jaciments rics i fàcilment explotables. Avui, una part molt significativa de la seva extracció i, sobretot, del seu processament està concentrada en mans d’un nombre molt reduït d’actors globals, cosa que atorga a aquests materials un pes geopolític desproporcionat i els converteix en una eina de poder i de pressió en l’escenari internacional.
Tot això explica que les terres rares —i, en general, els minerals crítics— estiguin cada vegada més presents en el centre de les tensions geopolítiques actuals. L’interès dels Estats Units per Groenlàndia, per exemple, no s’explica només per raons estratègiques o territorials, sinó també pel potencial del seu subsol en minerals crítics i terres rares. De la mateixa manera, el conflicte a Ucraïna no es pot desvincular del control de recursos clau —energètics i minerals— que tenen un valor estratègic en el nou escenari global.
En aquest context, la reflexió sobre els minerals crítics i les terres rares va molt més enllà de la geologia o la tecnologia. Obliga a pensar en un món on la transició energètica, la seguretat econòmica i els conflictes geopolítics estan cada vegada més entrellaçats, i on el control dels recursos minerals pot esdevenir un factor central dels conflictes presents i futurs.
ESTER BOIXEREU VILA
Ester Boixereu (La Pobla, 1961) és geòloga i cap de l’Àrea a l’Instituto Geológico y Minero de España (IGME‑CSIC).
Llicenciada en Ciències Geològiques per la Universitat de Barcelona (1984) i doctora per la Universitat Politècnica de Madrid (2016). La seva tesi doctoral, titulada «Evolució històrica de la cartografia geològica a Espanya: des dels seus orígens fins als mapes de Verneuil i Collomb (1864) i Maestre (1864)», es va desenvolupar al Departament d’Enginyeria Geològica de l’ETS d’Enginyers de Mines (UPM), sota la direcció del Dr. Octavio Puche, i reflecteix la seva especialització en la història de la geologia i de la mineria.
Al llarg de gairebé trenta-set anys d’experiència professional, desenvolupada pràcticament del tot a l’IGME, ha treballat en l’avaluació i caracterització de recursos minerals a diferents regions de l’Estat. Ha realitzat diverses cartografies metal·logenètiques —entre d’altres, a Tarragona, l’Hospitalet, Extremadura i Andalusia— i ha participat en l’elaboració de la normativa del Mapa Metal·logenètic d’Espanya (2005) i de la Base de Dades de Minerals de l’IGME (2005). És especialista en petrografia de menes metàl·liques i autora de nombrosos informes tècnics sobre recursos minerals i mapes metal·logenètics.
Boixereu també ha dut a terme campanyes de prospecció geoquímica i projectes de modelització de jaciments minerals en àmbits geològics molt diversos, com la Conca Basco‑Cantàbrica, la Depressió de l’Ebre, els Pirineus, Serralada Costanera Catalana (les Catalànides), la Zona Centroibèrica, l’Ossa Morena i la Depressió del Guadalquivir.
Paral·lelament, ha desenvolupat una intensa activitat en l’àmbit científic i institucional. Col·labora activament amb diverses associacions, entre les quals destaca la Sociedad Española para la Defensa del Patrimonio Geológico y Minero (SEDGYM), de la qual és vocal de la Junta Directiva, així com l’Il·lustre Col·legi Oficial de Geòlegs, on exerceix com a vocal de Recursos Minerals.
Ha participat en més de trenta congressos científics, presentant comunicacions principalment relacionades amb la geologia, la mineria i el patrimoni geològic i miner, i ha format part de l’organització de diferents congressos internacionals. També ha estat organitzadora de nombroses conferències i jornades tant a l’IGME com al Col·legi Oficial de Geòlegs.
Actualment, Ester Boixereu, ha desenvolupat tasques editorials revistes especialitzades com De Re Metallica i Tierra y Tecnología i ha participat en els equips editorials del Boletín Geológico y Minero contribuint a la difusió científica en el camp de la geologia i dels recursos minerals.
La trajectòria de Boixereu combina una sòlida base científica amb una mirada històrica i estratègica sobre els recursos del subsol, fet que la converteix en una veu especialment autoritzada per abordar el paper dels minerals crítics i les terres rares en el context de la transició energètica, la geopolítica i els reptes del futur energètic.
