9 de maig 2019

JOSEP Mª GANYET I "SER HUMÀ EN LA 4ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL"


JOSEP Mª GANYET
Enginyer informàtic per la Universitat Autònoma de Barcelona amb l’especialitat d’Intel·ligència Artificial. Ha treballat en el camp de la Interacció Humana amb els Ordinadors, disseny, ensenyament i comunicació en empreses com IBM, Deutsche Bank i Gotomedia. Ha creat empreses en els sectors del disseny, la comunicació i l’arqueologia.
Actualment dirigeix l’agència digital Mortensen, imparteix classes de Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra i dicta conferències. Col·labora a RAC1, La Vanguardia, VIAempresa i BTV. Blogueja a Ganyet.com i participa activament en mitjans socials. Parla sis idiomes.

SER HUMÀ EN LA 4ª REVOLUCIÓ INDUSTRIAL
Diferents experts coincideixen en afirmar que en els pròxims cinc anys es perdran 5 milions de llocs de treball en les 15 economies més desenvolupades i en les de països emergents. 
Es veu que tot això passarà per culpa de la desintermediació, l'automatització de processos i la robòtica entre d'altres i conformarà el que anomenem la 4a revolució industrial. Per sort o per desgràcia, després d'haver-ne passat tres ja comencem a tenir una mica d'experiència en els canvis que comporten. Fem memòria:
1) Cap al 1820 el vapor substitueix el treball manual. Les màquines són més eficients a l'hora de produir i alhora que neixen les fàbriques, es crea una classe mitjana que molt a poc a poc va millorant llurs condicions de vida. La 1a revolució industrial canvià la societat.
2) Al final del XIX i principis del XX, amb la millora dels processos de producció, l'electrificació i sobretot el ferrocarril i el telègraf, comença un procés de globalització que fa el món més petit. La 2a revolució industrial canvia l'espai.
3) La 3a revolució industrial, la revolució digital que va dels anys 50 als 70 del segle XX, marca el canvi de les tecnologies electro-mecàniques analògiques a les digitals. La convergència de les tecnologies digitals i les telecomunicacions culminen la globalització iniciada al XIX. El món s'ha tornat en un poblet i tot passa ara: la digitalització canvia el temps.
Ara comencem la 4a Revolució Industrial que és digital, física i biològica.
Disciplines aparentment tan distintes com la robòtica, la nanotecnologia, la biotecnologia o la fabricació 3D convergeixen empeses per les forces del Big Data, la intel·ligència artificial i les xarxes mòbils. D'aquí a 10 anys un ordinador amb la potència de càlcul d'un cervell humà podrà basar-se en l'experiència acumulada per la humanitat per a prendre decisions. El Dr. Baselga comentava la importància del Big Data i la intel·ligència artificial a l'hora de lluitar contra el càncer. 
Fent una predicció conservadora es podria dir que aquesta 4a revolució ho canviarà tot i aquest cop ens tocarà especialment a nosaltres com a individus preguntar-se sovint què vol dir ser humà.

Un dels efectes de tota revolució és el de la gent que es queda enrere, de la divisió que hi ha entre els que tenen accés a les tecnologies i els mitjans de producció eficients i els que no. Les revolucions precedents han creat més llocs de treball dels que han destruït i els treballadors desplaçats del seu lloc de treball per una nova tecnologia disruptiva s’han reciclat i incorporat a nous sectors; en l’actualitat, amb un robot o un sistema d’intel·ligència artificial competint amb els humans per un lloc de treball això no és tan clar.

Observant tot el que està esdevenint un no pot deixar de pensar en la conferència sobre Memes i Temes de Susan Blackmore on parla de l'existència en l'evolució dels humans del que anomena primer i segon replicador: el gen (la mínima unitat d'informació genètica) i el meme (la mínima unitat d'informació cultural). Ara estem a les portes d'un tercer replicador: el teme, que correspondria a un meme tecnològic, una màquina de Von Neumann, és a dir, un aparell que pot replicar-se a si mateix de manera que ja no li caldria fabricants humans. 
Per a Blackmore cada canvi de replicant suposa un perill, i considera que els temes actuarien de forma egoista per tal de seguir perpetuant-se. De la mateixa manera que els memes (els homes) estan acabant amb els gens (la resta de sers vius), els temes podrien eliminar els memes; fet que, donada la velocitat amb la que avança la tecnologia, no es pot obviar.
Samuel Butler en el seu assaig Darwin among the Machines(1863) extrapolava l’evolució darwiniana de les espècies a la de la tecnologia. Segons aquest autor les màquines anirien evolucionant i perfeccionant-se segons una selecció natural en la que utilitzarien els homes com a mitjans. El que fa Blackmore és ressuscitar el plantejament de Butler i fa la consideració que, de la mateixa manera que les màquines de memes humanes s’han estès per tot el planeta, alterant els ecosistemes i exhaurint els recursos naturals pel propi benefici, és esperable que les noves màquines temes facin el mateix. De fet, podríem veure els nostres problemes ecològics actuals com una conseqüència derivada de la inevitable transició evolutiva terrestre cap a ser un planeta de tres replicadors. 

Preguntarem el proper divendres sobre aquestes qüestions i més ....

Aquí us deixem el programa No pot ser de TV3 on un dels consultors de capçalera és en Josep Mª Ganyet.


11 de març 2019

VICENÇ VILLATORO

El proper dia 16/03/2019 ens acompanyarà a l'Espai Guinovart d'Agramunt en Vicenç Villatoro que ens presentarà el seu darrer llibre: Massa Foc.








































MASSA FOC, premi Carles Rahola assaig 2018.

A finals del segle XV, la Florència dels Mèdici, rica i culta, però també corrupta i violenta, entra en crisi. Contra ella s'aixequen dues personalitats fascinants, que representen projectes antagònics. Savonarola proposa un integrisme sagrat que portarà a les fogueres de les vanitats i a una apoteosi de foc. Maquiavel defensa el retorn als valors cívics i patriòtics de la vella República clàssica. 
Cinc-cents anys després, quan Europa viu una situació que hi té semblances, les actituds de Savonarola i de Maquiavel sobre els fets de llavors ens poden ajudar a explicar-nos algunes de les claus de l'actualitat. Fins al punt que algunes converses imaginàries entre els dos personatges sembla que parlin d'ara mateix.

VICENÇ VILLATORO (Terrassa 1957)

Llicenciat en Ciències de la Informació.
Com a periodista ha treballat al Diari de Terrassa, El Correo Catalán, Avui i TV3.
A El Correo Catalán va ser cap de la secció de cultura i espectacles.
Va ser director de l’AVUI entre 1993 i 1996.
Ha estat cap de la secció de cultura de TV3, director i presentador dels programes “Trossos” i “Crònica 3”, presentador del programa Millenium. Ha estat també el presentador del programa “De llibres” al Canal 33.
Entre 2002 i 2004 va ser director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió.
Com a articulista, ha col.laborat en diversos mitjans, entre ells l’AVUI, El Periódico, El País, Com Ràdio, Rac1, etcètera. Actualment publica un article diari a l’Ara. Publica articles també periòdicament a El Temps i la Revista de Catalunya.
Ha estat professor de Gèneres d’Opinió a la Facultat de Ciències de la Informació de l’UAB.
Com a escriptor ha publicat una dotzena de novel.les, entre elles “Evangeli gris”. “Memòria del traidor”, “La claror de juliol”, “Hotel Europa” i “La ciutat del fum”.
Ha obtingut els principals premis de la literatura catalana: Sant Jordi, Sant Joan, Ciutat de Barcelona, Ciutat de Palma, Prudenci Bertrana, Documenta, Carlemany, Carles Rahola… Algunes de les seves obres han estat traduïdes al castellà, el francès, l’alemany i l’italià.
Ha publicat llibres memorialístics –“L’ofici de mirar”, “De part del pare”- , de poesia i de divulgació i d’assaig polític. Els darrers llibres en aquest gèneres han estat “Llibre d’actes”, dietari; “Sense invitació”, poesia, i “Amb Déu o sense” (amb Francesc Torralba), assaig
En els darrers anys ha publicat els dos primers volums d’una trilogia sobre la migració i la identitat, a partir d’històries familiars verídiques, narrades com a novel·les. “Un home que se’n va” és la història del seu avi Vicente Villatoro Porcel i de la seva emigració de Castro del Rio a Terrassa després del drama de la guerra. “El retorn del Bassat” explica la confluència a Barcelona al llarg del segle XX de les dues branques de la família de Lluís Bassat, jueus de la mediterrània, procedents de Bulgària, Turquia, Corfú i Trieste i que travessen el segle de l’Holocaust.
La última obra publicada és “Massa foc. Diàlegs extremament apòcrifs entre Savonarola i Maquiavel”. Premi Carles Rahola d’assaig, que en el marc de la Florència dels Mèdici i la immediatament posterior confronta dues maneres d’entendre la política encara presents en el món actual.
És autor de lletres de cançons –“Fugida”, amb Ramon Muntaner- i coautor de diversos guions cinematogràfics: “La teranyina”, “Havanera”, etcètera.
Entre altres activitats ha estat també:
-Comissari de les exposicions “Escolta, Espanya”, “Catalunya, tierra de acogida” i “Veus”.

-Director general de Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya entre 1997 i 2000.
-Diputat al Parlament de Catalunya per CiU entre 1999 i 2002.
-Director Cultural de la Fundació Enciclopèdia Catalana entre el 2000 i el 2002.
-Director de l’Institut Ramon Llull entre el 2010 i el 2013
-Director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des de novembre del 2014 fins al 2018.
Membre del Consell d’Administració d’Informació i Comunicació de Barcelona (BTV) des del 2008.
Membre del Consell Editorial d’Edicions 62.
Membre del Patronat del Museu Picasso de Barcelona.


Actualment és:
Director de la Fundació Ramon Llull des del 2010.

Web de l'autor:  www.villatoro.cat

8 de gen. 2019

Estima'm quan menys ho mereixi ... perquè és quan més ho necessito. JAUME FUNES


De la mateixa manera que es defineix el bon adolescent com a un bon escolar, sovint també pensem, tot i que segurament de forma inconscient, que l’adolescent no ha de qüestionar la realitat que l’envolta.
De fet, nosaltres, els adults, som els conformadors de gran part de la realitat dels nostres adolescents i sovint estem convençuts que aquesta és la millor que els hi podem oferir. Possiblement, en un afany sobreprotector, patim perquè els nostres adolescents no s’equivoquin en les seves decisions i voldríem garantir-los-hi la seguretat d’un camí que en realitat correspondria més aviat a un desig més nostre que no pas seu. 
Tot i que de vegades costi d’acceptar, és ben sabut que s’apren més dels errors que dels encerts. És bo no deixar que els nois i noies s’equivoquin i entrebanquin en la seva vida?  Quan s'equivoquin estarem al seu costat ajudant-los o bé adoptarem una actitut del: "ja et vaig avisar"? La vida no és justament un aprenentatge continu?
Esperem dels adolescents que segueixen el que nosaltres, els pares o educadors, creiem que és el correcte. La qüestió a plantejar és: encertem? Volem uns adolescents aplicats i socialment conformistes sense una capacitat crítica que pugui qüestionar el món que ens envolta?
En la meva opinió, aquest és l’aspecte clau del que tracta el llibre de Jaume Funes: Estima'm quan menys ho mereixi ..... perquè és quan més ho necessito.

JAUME FUNES

Psicòleg, educador i periodista.
Tal i com explica en la seva web, en Jaume Funes ha passat gran part de la seva vida professional dedicada al món dels adolescents i joves i a les seves dificultats socials. Una síntesi del que ha aprés amb ells i elles es pot trobar al llibre “Educar en la adolescencia. 9 Ideas clave” (2010).
Al món de l’educació ha estat implicat en la renovació pedagògica, les escoles de la pedagogia activa, els centres de secundaria, els equips d’assessorament psicopedagògic, començant per l’Equip Psico-Socio-Pedagògic municipal de Cornellà de Llobregat, del que va ser membre fundador. Més recentment ha estat implicat en la posta en marxa de propostes locals per a l’acompanyament de les transicions adolescents en acabar l’escola secundària obligatòria.
Entre les dificultats socials a les que ha anat donant resposta, tot va començar pel treball amb els nois i noies de carrer dels any 70 a les ciutats dormitori i va seguir, la dècada següent, al sistema protector i a la justícia juvenil. Posteriorment ocuparien la seva atenció els processos d’incorporació social de les persones excloses i el seu acompanyament.
A cavall entre el món del joves diversos, les dificultats socials i la marginació s’ha ocupat també de la qüestió drogues i de l’abordatge dels problemes derivats del seu ús, treballant l’abordatge terapèutic i l’educatiu.
Entre el 2004 i el 2007 ha estat Adjunt del Síndic de Greuges per a la Defensa dels Drets dels Infants, així com Secretari de Famílies. Aquestes responsabilitats institucionals van fer que tornés a ocupar-se del conjunt de la infància i de com prestar-li atenció adequada en el món actual. Reflex d’això va ser el llibre “El lugar de la infancia” (2008).
Tot i haver treball per a tots els nivells de l’administració fa temps que és professional lliure. Sempre ha dedicat una part del seu temps a la docència a diferents universitats (actualment en jubilació administratival), la supervisió, la orientació, l’assessorament i la recerca.

El proper dia 11 de gener 2018, a les 20 h, a l'Espai Guinovart d'Agramunt parlarem d'"Educar als Adolescents Avui" amb en Jaume Funes.