Art, Col.leccionisme i Museus, per Pilar Vélez

 

PILAR VÉLEZ VICENTE (BCN, 1957)

Doctora en Història de l'Art i professora de llengua catalana per la Universitat de Barcelona. Especialitzada en la gestió del patrimoni i els museus, ha centrat la seva recerca en el lligam entre les arts decoratives, les arts industrials i el disseny, així com en la història del patrimoni cultural i el col·leccionisme.

Formació Acadèmica

• Llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona (1979).
• Doctora en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona (1986).
• Mestra de Llengua Catalana per la Universitat de Barcelona (1979).
• Gestió d'Institucions Artístiques i Culturals (ESADE BCN - New York University, 1987).

Experiència Professional

• Professora a la Universitat Autònoma de Barcelona (1982-1988) i coordinadora del primer Màster de Museologia (1988-1989).
• Professora de doctorat i postgrau a la Universitat de Barcelona (1994, 1997-1998).
• Directora del Museu de les Arts Gràfiques de Barcelona (1986-1995).
• Directora del Museu Frederic Marès (1995-2012).
• Directora del Museu del Disseny de Barcelona (2012-2022).

Acadèmies i Comissions

• Membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (des de 1996).
• Membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (des de 2008).
• Membre de diverses comissions de patrimoni i cultura, com la Comissió de la Memòria Històrica de Barcelona i el Consell Assessor del Patrimoni Cultural Català.

Publicacions i Recerca

Autora de més de trenta llibres i nombrosos articles acadèmics sobre arts decoratives, patrimoni i col·leccionisme. Alguns títols destacats:

• Eudald Pradell i la tipografia espanyola del segle XVIII (1989).
• Dos segles de disseny a Catalunya (1775-1975) (2004).
• Modernisme, cap a la cultura del disseny (2020).
• Joaquim Capdevila: The New Jewellery (2017).

Activitat Cultural

• Comissària d’exposicions internacionals a ciutats com Barcelona, Madrid, París, Estocolm, Venècia, Viena, Amsterdam i Nova York.
• Ha participat en jurats de premis relacionats amb les arts gràfiques, el disseny i el patrimoni cultural.
• Ha dirigit cursos, jornades i celebracions commemoratives en l’àmbit del patrimoni i la història de l’art.

ART, COL·LECCIONISME I MUSEUS

L’art és una expressió de la humanitat que ha travessat el temps gràcies a la voluntat de preservar-lo, d’estudiar-lo i de compartir-lo. Però què passa quan una obra d’art deixa l’espai on ha estat concebuda per integrar-se en una col·lecció privada o en un museu? Quina transformació experimenta i quin sentit pren dins d’un nou context? Aquest és un dels grans debats que han acompanyat la història del col·leccionisme i la creació de museus, i que continua sent vigent en un moment en què la relació entre patrimoni, mercat i institucions culturals és més complexa que mai.

Pilar Vélez Vicente ens endinsa en aquesta qüestió des d’una mirada històrica i crítica, explorant com les col·leccions han estat, des de temps immemorials, una forma de prestigi i poder, però també un mecanisme per conservar el coneixement i teixir relats sobre la nostra memòria col·lectiva. Un exemple d’això són els cabinets de curiositats, espais que, entre els segles XVI i XVIII, reunien objectes extraordinaris provinents de tot el món: restes arqueològiques, fòssils, artefactes exòtics, obres d’art i qualsevol peça que despertés fascinació o misteri. Aquests gabinets van ser el precedent dels museus moderns i van reflectir una manera de comprendre el món basat en la col·lecció i la classificació del saber. Amb el temps, moltes d’aquestes col·leccions van passar a formar part de grans institucions públiques, i així es va anar establint la idea que el patrimoni artístic i cultural havia de ser preservat i accessible per a tothom.

Els museus, lluny de ser mers contenidors d’obres, són espais que narren un discurs, que legitimen unes veus i en silencien d’altres. Quin paper han tingut en la construcció de les identitats culturals? Com han condicionat la manera en què mirem l’art? En aquest sentit, la seva funció ha estat sempre objecte de debat, sobretot quan es tracta de col·leccions que provenen de contextos colonials o d’espolis, qüestions que avui dia interpel·len la manera en què concebem la gestió i restitució del patrimoni. Així mateix, la digitalització i l’accés massiu a la informació han posat en qüestió els models tradicionals de museïtzació, obrint nous camins perquè aquestes institucions puguin dialogar amb el públic d’una manera més oberta i participativa.

El col·leccionisme, per tant, no és només un gest de passió privada, sinó que ha tingut un paper fonamental en la creació de discursos culturals. Quan una peça entra en una col·lecció o en un museu, la seva història es reescriu, es contextualitza i es vincula a un relat més ampli que li dona un nou sentit. En aquest joc de transferències, de seleccions i omissions, s’hi amaga també una política de la memòria, una manera d’entendre què considerem valuós i què releguem a l’oblit.

Amb la seva experiència en història de l’art i museologia, Pilar Vélez Vicente ens convida a aprofundir en aquestes qüestions, obrint un espai de diàleg necessari per entendre com el passat es construeix des del present i quins desafiaments planteja el futur de la preservació i la difusió del patrimoni artístic. Una oportunitat per repensar els museus no només com a institucions que custodien la memòria, sinó també com a espais vius, en constant redefinició, on l’art continua parlant i interpel·lant-nos.

📅 Data: 15 de febrer 2025
📍 Lloc: Espai Guinovart, Agramunt

LES PROTAGONISTES SILENCIADES DE LA RURALITAT, per Marta Rallo Arnau

MARTA RALLO ARNAU

Marta Rallo Arnau és una antropòloga nascuda a Coscó, un petit nucli del municipi d'Oliola, a la comarca de la Noguera, Catalunya. Després de residir a Coscó fins a l'inici dels seus estudis universitaris, es va traslladar a Barcelona per cursar la carrera d'Antropologia. Durant la seva formació, va observar una manca d'estudis antropològics centrats en les comarques lleidatanes, fet que la va motivar a enfocar la seva recerca en aquesta àrea geogràfica. 

Rallo va realitzar el seu treball final de màster en polítiques socials i acció comunitària, titulat "Les protagonistes silenciades de la ruralitat", on va analitzar la influència del patriarcat en les zones rurals, especialment a la plana de Lleida. En aquest estudi, va introduir el concepte d'"agropatriarcat" per descriure les normes socials que assignen a les dones rols de cuidadores i tasques domèstiques, mentre que els homes assumeixen les activitats productives. 

El juny de 2024, Marta Rallo va ser guardonada amb el 3r Premi Tribuna Atenea, atorgat per la Federació d’Ateneus de Catalunya, pel seu treball d'investigació sobre l'associacionisme cultural ateneista en els micropobles. Aquesta recerca es va basar en la seva experiència personal com a resident en un micropoble i en la seva formació acadèmica, oferint una anàlisi qualitativa del funcionament de l'administració pública en municipis petits. 

A més, Rallo ha participat en xerrades sobre les trajectòries professionals en l'àmbit de l'antropologia, compartint la seva experiència com a professional autònoma i destacant la importància de la formació contínua per a la professionalització del sector. 

Actualment, Marta Rallo continua residint a Coscó, on combina la seva activitat investigadora amb la participació en projectes que busquen millorar la realitat de les dones en entorns rurals. La seva trajectòria destaca per l'enfocament en les dinàmiques de gènere i l'associacionisme en zones rurals, aportant una perspectiva crítica i compromesa amb la transformació social.

Per aprofundir en les seves perspectives i experiències, es pot consultar una entrevista amb Marta Rallo disponible a YouTube.

Les Protagonistes Silenciades de la Ruralitat: Una Reflexió Antropològica sobre el Ponent

La ruralitat ha estat històricament una font inesgotable d’històries i experiències, però, sovint, aquestes narracions han estat dominades per veus masculines. Les dones, encara que són un pilar essencial de les comunitats rurals, han quedat relegades a un segon pla. És aquí on la investigació de l'antropòloga ens convida a reflexionar sobre aquesta invisibilització i a reconèixer el paper fonamental de les dones joves en la nova ruralitat de Ponent.

L'Agropatriarcat: Una Construcció Social Profunda

En el seu estudi, Marta Rallo introdueix el concepte d’agropatriarcat, un terme que descriu la realitat de moltes comunitats rurals on les dones són assignades a tasques de cura i manteniment domèstic, mentre que els homes es dediquen a les activitats productives. Aquest sistema perpetua unes dinàmiques de gènere que limiten les oportunitats i l’autonomia de les dones. La recerca de Rallo posa de manifest que aquestes normes socials no només són injustes, sinó que també contribueixen a l’èxode rural, ja que moltes dones joves decideixen abandonar els pobles en busca d’una vida més lliure i plena en entorns urbans.

La Nova Ruralitat: Una Mirada Transformadora

Malgrat aquest panorama, Rallo identifica una nova ruralitat emergent, protagonitzada per dones que qüestionen i desafien aquestes normes tradicionals. Aquestes joves no només aporten noves perspectives, sinó que també reconfiguren les estructures socials i econòmiques del territori. El paper d’aquestes protagonistes silenciades és vital per entendre com la ruralitat pot transformar-se en un espai més inclusiu, equitatiu i sostenible.

Una Invitació a la Reflexió

Marta Rallo ens ofereix una mirada única sobre el Ponent, on la ruralitat deixa de ser un escenari estancat per convertir-se en un espai de lluita i transformació. La seva recerca ens recorda que les dones rurals són agents de canvi, capaces de remodelar el futur del territori.

Si voleu conèixer més sobre aquest fascinant estudi, no us perdeu la xerrada de Marta Rallo Arnau, que tindrà lloc el 18 de gener de 2025 a les 20:00 h a l’Espai Guinovart d’Agramunt. Una oportunitat per reflexionar i donar visibilitat a aquelles històries que sovint queden silenciades.

Més informació a: garbaicultura.blogspot.com i YouTube - La Garba Cultural.

No deixem que les veus de la ruralitat quedin silenciades. Donem-les-hi el protagonisme que mereixen.

RESILIÈNCIA I FINANCES, PER JOSEP CASTELLÀ I DIEGO TORRES

Josep Castellà Escolà (1965)

Josep Castellà Escolà és un economista amb una àmplia trajectòria en l'àmbit de la consultoria empresarial i la gestió financera. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials per ESADE, on també va cursar un MBA, uns anys després va Llicenciar-se per ADE a la UPC  Posteriorment, va realitzar estudis de doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). 

Després de treballar en diverses empreses com BNP-Paribas, i altres multinacionals, l'any 2004, va fundar FOCUS PARTNERS, una consultoria especialitzada en Finançament, Operacions Corporatives i de M&A així com la reestructuració i reflotament d'empreses, on exerceix com a director. La seva tasca se centra en l'assessorament a empreses en situació crítica, gestionant aspectes com la diagnosi empresarial, el finançament, la planificació estratègica i la gestió del factor humà en processos de canvi.

Des del seu despatx també s’ha treballat en projectes de Creixement empresarial i la incorporació a la Cotització a la “Borsa” de mercats Financers com BME Growth, Alternext, etc...

Ha col·laborat durant més de 15 anys en entitats com PIMEC i Cambra de Comerç de Barcelona com a responsable del Servei de Finançament Empresarial i Fundador de la Comissió de Finançament empresarial, liderant els equips d’actuació en aquest àmbit sobre més de 10.000 PIMES, i també amb altres Institucions rellevants. Ha participat com a ponent en diversos esdeveniments, com l’Advanced Manufacturing Barcelona, compartint la seva experiència en consultoria i gestió empresarial. A més, ha col·laborat en la redacció de materials educatius, com la guia d'aprenentatge sobre planificació estratègica publicada per la UOC, i altres articles com el publicat a la Universitat de Wisconsin-Madison sobre Finançament Empresarial de les PIMES catalanes al “Journal of Small Business and Entrepreneurship Development als EUA.

La seva trajectòria es caracteritza per la combinació de coneixements acadèmics sòlids i una àmplia experiència pràctica en la gestió empresarial, especialment en contextos de crisi i reestructuració.  Actualment, combina la seva activitat professional també com a Membre de Diversos Consells d’Administració d’empreses familiars i cotitzades.

Diego Torres Pérez (1965)

Diego Torres Pérez és un economista amb una sòlida formació acadèmica i una destacada trajectòria professional en consultoria estratègica i docència. Es va llicenciar en Ciències Econòmiques i Empresarials a ESADE, on també va completar un MBA i un doctorat en Ciències de la Gestió. Va ampliar la seva formació amb estudis de postgrau a les universitats de Berkeley i Stanford, als Estats Units.

Ha desenvolupat la seva carrera en institucions destacades com:

- Arthur Andersen & Co.**, com a consultor especialitzat en auditoria i consultoria empresarial.

- Hewlett-Packard (HP)**, on va ser gestor de projectes en la implementació de solucions tecnològiques.

- ESADE, com a professor associat al Departament de Política i Empresa durant més de dotze anys, impartint cursos d’estratègia empresarial i gestió.

També ha treballat com a consultor i formador en estratègia per a diverses empreses i organitzacions, desenvolupant plans d’integració empresarial i gestionant esdeveniments esportius de gran escala.Entre les seves publicacions destaquen:

- Estudio sobre los factores clave de éxito de las grandes empresas de servicio españolas.

- El arte de integrar.

- El compromiso con los stakeholders.

- Major Sport Events as Opportunity for Development of Cities.

- Cómo elaborar un plan estratégico.

- El Plan de Empresa. 50 reflexiones sobre estrategia.

La seva experiència combina coneixements acadèmics i pràctics, destacant en estratègia corporativa i gestió d’esdeveniments.

La resiliència financera: clau per a la sostenibilitat empresarial

En un entorn econòmic cada vegada més volàtil i incert, la capacitat de les empreses per adaptar-se i superar les adversitats ha esdevingut imprescindible per garantir la seva supervivència i prosperitat. La resiliència financera no només consisteix a resistir les sacsejades econòmiques, sinó també a identificar oportunitats enmig del caos i innovar per avançar. Aquesta habilitat es defineix com la capacitat d'una organització per mantenir la seva estabilitat financera enfront d’esdeveniments adversos, adaptant-se amb rapidesa i recuperant-se de manera efectiva. Això permet a les empreses no només mantenir-se a flotació durant les crisis, sinó també emergir-ne més fortes i competitives.

Aquest procés no és molt diferent del que hem de fer com a humans. En la vida personal, ens enfrontem a reptes constants: pèrdues, canvis inesperats, moments d’incertesa. Igual que les empreses, la nostra capacitat per adaptar-nos i aprendre de les dificultats és clau per avançar. Diversifiquem les nostres fonts d’energia emocional i suport, igual que les empreses diversifiquen els seus ingressos. Gestionem els nostres recursos personals —temps, energia, finances— per estar preparats per a imprevistos. I, sobretot, fomentem la nostra pròpia capacitat d’innovació, explorant noves maneres de resoldre problemes i créixer com a individus.

Les empreses que excel·leixen en resiliència financera tenen una cosa en comú: una cultura oberta al canvi, al creixement i a l’aprenentatge continu. Això també és aplicable a les persones. Aquells que es mostren oberts a reinventar-se, a buscar noves solucions i a desenvolupar-se constantment, troben en cada dificultat una oportunitat per créixer.

Aquest paral·lelisme entre la resiliència empresarial i la personal no és casual. En ambdós casos, el secret per prosperar en entorns difícils rau en la proactivitat, la preparació i la capacitat d’adaptació. Aquesta adaptabilitat no només garanteix la supervivència, sinó que es converteix en un trampolí cap a noves oportunitats i un èxit sostingut.

Si voleu aprofundir en com les empreses poden aplicar aquests principis per superar les crisis i aprofitar les oportunitats, us convidem a assistir a la conferència Resiliència i Finances: Pensament estratègic i supervivència a l’empresa. Josep Castellà i Diego Torres, dos referents en economia i gestió estratègica, compartiran les seves experiències i coneixements per ajudar les empreses i, per què no, també les persones, a prosperar en un món en constant canvi. Ens veiem el 23 de novembre a les 20.00 h a l’Espai Guinovart d’Agramunt. No hi falteu!

Podreu recuperar la xerrada al nostre canal: www.youtube.com/@lagarbacultural

NOUS PLANTEJAMENTS EN EL TRACTAMENT DEL CÀNCER, per Josep Mª Laïlla

Els avenços en el tractament del càncer han transformat significativament les opcions terapèutiques disponibles, permetent tractaments més personalitzats i efectius. Un dels elements clau d’aquests progressos és la medicina de precisió, un enfocament que adapta les teràpies a les característiques genètiques i moleculars de cada pacient i del seu tumor. Això permet als especialistes seleccionar els tractaments més adequats segons el cas individual, incrementant així les possibilitats d’èxit.

Dins aquest enfocament, un dels tractaments més innovadors són les teràpies dirigides, que ataquen les cèl·lules canceroses de manera molt precisa, centrant-se en mutacions o alteracions moleculars específiques del tumor. Això permet atacar directament les cèl·lules malignes, minimitzant els efectes en les cèl·lules sanes, cosa que redueix els efectes secundaris. Aquest tipus de tractament ha millorat el pronòstic en molts tipus de càncer, com el de mama o el de pulmó, en què les mutacions concretes poden ser objectiu d’aquestes teràpies.

Un altre gran avenç dins de la medicina de precisió és la immunoteràpia, un tractament que estimula el sistema immunitari del pacient perquè reconegui i elimini les cèl·lules canceroses. A diferència de les teràpies dirigides, que actuen directament sobre el tumor, la immunoteràpia reforça les defenses naturals del cos per combatre la malaltia. En alguns casos, aquest tipus de teràpia ha demostrat ser molt eficaç, com en el melanoma avançat, on molts pacients han vist millores significatives en la seva qualitat de vida i supervivència.

Tant les teràpies dirigides com la immunoteràpia formen part de l'estratègia global de la medicina de precisió. Aquest enfocament permet als professionals de la salut oferir tractaments més adaptats a cada pacient, millorant tant els resultats com la qualitat de vida durant el procés de tractament. Gràcies a aquests avenços, alguns tipus de càncer que abans es consideraven molt difícils de tractar ara tenen opcions més efectives, i en molts casos s'està aconseguint cronificar la malaltia, permetent que els pacients visquin més temps i amb millor qualitat de vida.

El més rellevant d’aquests nous avenços no és només la seva eficàcia, sinó com han transformat la manera d’acompanyar el pacient en la seva lluita contra el càncer. Ja no es tracta només de prolongar la vida, sinó de fer que aquesta vida tingui qualitat, que les persones puguin mantenir les seves rutines, gaudir del dia a dia i sentir-se escoltades. La relació entre metges i pacients ha evolucionat cap a un enfocament més humà, on la tecnologia i la ciència es combinen amb una atenció empàtica i respectuosa. El pacient no només és un receptor passiu del tractament, sinó un agent actiu en el seu procés, amb accés a més informació i amb més capacitat de prendre decisions sobre el seu tractament.

Tot i que encara queda camí per recórrer, els resultats són esperançadors. Els nous tractaments ofereixen un ventall més ampli d'opcions per combatre el càncer, i l’objectiu és seguir avançant cap a tractaments cada cop més precisos i personalitzats. Així, la medicina de precisió, amb les teràpies dirigides i la immunoteràpia, està redefinint la manera com s’entén i es tracta el càncer, aportant més confiança i esperança als pacients i les seves famílies, sense perdre mai de vista que, al centre de tot, hi ha la persona.

JOSEP Mª LAÏLLA

Josep Maria Laïlla Vicens és un destacat ginecòleg i obstetre català amb una trajectòria professional de gran rellevància. Llicenciat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona el 1971, va obtenir el premi al millor expedient acadèmic de la seva promoció. Es va especialitzar en Obstetrícia i Ginecologia a l'Hospital Clínic de Barcelona i va continuar la seva formació amb una tesi doctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona l'any 1976. Laïlla ha estat una figura clau en la medicina maternoinfantil, ocupant càrrecs de gran responsabilitat, com la direcció del Servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Sant Joan de Déu.

A més de la seva activitat assistencial, ha estat un gran defensor de la investigació en ginecologia i obstetrícia, contribuint a avenços en camps com el diagnòstic prenatal, la medicina fetal i l’obstetrícia de risc. Ha publicat més de 200 articles en revistes científiques i ha col·laborat en nombrosos llibres de la seva especialitat. També ha format part de la direcció de múltiples cursos de postgrau i ha supervisat nombroses tesis doctorals.

La seva contribució a la medicina va més enllà de la pràctica clínica, ja que ha estat un membre actiu en organitzacions mèdiques, incloent-hi la presidència de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia (SEGO) i altres societats científiques nacionals i internacionals. Laïlla és també reconegut per la seva tasca docent i humanista, i ha estat professor a la Universitat de Barcelona, on ha deixat empremta en generacions de professionals de la salut.

A més de la seva trajectòria professional, Josep Maria Laïlla ha rebut múltiples reconeixements al llarg de la seva carrera, incloent el títol de President d'Honor de la SEGO i altres distincions per la seva contribució a la medicina i a la formació d'especialistes.

Col·laborador de GARBA en múltiples ocasions i amb una profunda estima per la nostra terra, el Dr. Josep Maria Laïlla Vicens és més que un referent en el món de l’obstetrícia i la ginecologia. La seva trajectòria professional deixa una empremta inesborrable, però és la seva humanitat, el seu compromís amb els pacients i el seu arrelament a la seva comunitat el que el fa mereixedor d’un homenatge profund i sincer.

Al llarg de la seva vida, ha demostrat sempre un ferm compromís no només amb la medicina, sinó també amb la seva terra i la seva gent. Sempre vinculat a Catalunya, defensa una medicina pròxima, humana i rigorosa, té cura de les futures generacions de professionals i els ofereix una formació d'excel·lència. El Dr. Laïlla no és només un mestre en l'àmbit clínic, sinó també un guia per a molts joves metges que troben en ell una figura inspiradora, capaç de transmetre no només coneixement, sinó també valors.

A més, la seva col·laboració amb GARBA i altres institucions culturals i científiques locals mostra la seva voluntat de contribuir a la societat des de diversos àmbits, demostrant que per a ell, la medicina no es limita a l’hospital, sinó que abraça un compromís amb la comunitat i amb el territori.

El seu llegat, per tant, no es mesura només en les seves contribucions científiques o els càrrecs que ocupa, sinó en l’impacte humà i cultural que deixa en tots aquells que tenen el privilegi de conèixer-lo i treballar amb ell.

PALESTINA, PRESENT I FUTUR, amb Cristina Mas i Lurdes Vidal

 

Palestina viu una situació política i social molt complexa. D'una banda, la divisió entre les principals faccions polítiques, Fatah i Hamas, debilita la unitat necessària per fer front als reptes externs i aconseguir un acord de pau sostenible. Aquesta divisió interna, sumada a la contínua ocupació israeliana, crea una realitat difícil per als palestins. Les condicions de vida sota l'ocupació i la manca de perspectives de futur fomenten un sentiment de desesperança, especialment entre els joves. Aquesta frustració sovint es transforma en extremisme, la qual cosa complica encara més la situació.

Lurdes Vidal Bertran, directora de l'Àrea de Món Àrab i Islàmic a l'IEMed, destaca la importància de la reconciliació entre Fatah i Hamas. Segons ella, només un front unit pot fer avançar Palestina cap a la pau i la justícia. Aquesta unitat és essencial per enfortir la posició dels palestins en les negociacions internacionals i per fer front a les polítiques d'ocupació.

Per altra banda, Cristina Mas, periodista especialitzada en l'àmbit del Mediterrani i el Pròxim Orient, subratlla la necessitat de millorar la cobertura mediàtica sobre Palestina. Sovint, els mitjans de comunicació no reflecteixen la complexitat del conflicte, la qual cosa contribueix a una percepció esbiaixada. Mas insisteix en la importància de proporcionar informació més profunda i contextualitzada per fomentar una comprensió pública més acurada de la situació.

En definitiva, el futur de Palestina depèn de la capacitat dels seus líders polítics per unir-se i de l'esforç de la comunitat internacional per pressionar per una solució justa. És crucial treballar per la reconciliació interna i promoure un discurs més inclusiu i respectuós amb la diversitat del poble palestí. Només així es podrà avançar cap a un futur de pau i justícia per a Palestina.

En la propera trobada de GARBA tindrem l'oportunitat d'escoltar les dues expertes. 

Cristina Mas

Cristina Mas, llicenciada en Periodisme per la Universitat Pompeu Fabra i en Història Contemporània per la Universitat Autònoma de Barcelona, és una periodista especialitzada en l'àmbit de la Mediterrània i del Pròxim Orient. 

Periodista i redactora al diari Ara des de l'any 2010, la seva trajectòria professional inclou la cobertura de les revoltes àrabs del 2011 i diversos conflictes a Israel-Palestina, el Marroc, Algèria, Tunísia, Grècia, Turquia, el Líban, Palestina i el Mediterrani central. Recentment ha cobert també la gueraa d'Ucraïna.

Ha guanyat diversos premis, entre els quals la Medalla d'or (2018) i la de plata (2019) a la Cobertura Informativa Multimèdia d'Actualitat als premis ÑH per la seva cobertura informativa d'actualitat.

Cristina Mas ha participat en diversos debats i seminaris, com "Rússia-Ucraïna: l'ordre mundial en crisi" i "Islam i política en un món global" al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). 

En aquests enllaços podeu trobar alguns dels articles al diari Ara i aquí algunes de les seves intervencions al programa de Versió RAC1. 

Lurdes Vidal

Lurdes Vidal Bertran és una destacada experta en el món àrab i islàmic. Actualment, ha estat directora de l'Àrea de Món Àrab i Islàmic a l'Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i també redactora en cap de la revista Afkar/Ideas. 

Els seus àmbits de recerca inclouen l'islam polític, les dinàmiques sociopolítiques en el món àrab i els fenòmens d'extremisme violent.

Lurdes Vidal és llicenciada en Traducció i Interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i ha cursat estudis de doctorat en Relacions Internacionals a la mateixa universitat. A més de la seva tasca investigadora, és professora de política àrab a la Universitat Ramon Llull Blanquerna, la Universitat de Barcelona i l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI). També és coordinadora científica dels projectes H2020 CONNEKT i MAGIC, centrats en l'extremisme i la islamofòbia de gènere respectivament.

En el seu rol acadèmic i de divulgació, Lurdes Vidal participa en diversos mitjans de comunicació, conferències acadèmiques i fòrums internacionals. La seva tasca inclou l'anàlisi crítica de les polítiques migratòries i la promoció d'un discurs públic més inclusiu i respectuós amb la diversitat del món musulmà a Europa.

En aquest link podeu trobar algunes de les seves col.laboracions al diari Ara i aquí la seva participació a El Suplement de 3cat.

BIOLOGIA SINTÉTICA: REALITAT O FICCIÓ, per Ares Font Guixé

Què és la BIOLOGIA SINTÈTICA?

Per a molts és un concepte que surt de la ciència-ficció: reviure els dinosaures, fer superhumans, aliments tot-poderosos... En l'actualitat, és tot ficció, o podem trobar aquests casos al món real? 

La biologia sintètica és una disciplina revolucionària que combina els principis de la biologia i l'enginyeria per a dissenyar i construir organismes vius o parts d'ells, amb funcions noves o millorades. En altres paraules, busca aplicar els principis de l'enginyeria a la biologia, permetentmanipular i reescriure el codi de la vida mateixa.

Imagineu un món on els bacteris poden ser dissenyats per absorbir contaminants del medi ambient, on les plantes poden ser modificades per resistir sequeres o on els medicaments es produeixen de manera més eficient i a baix cost. Tot això ja és possible gràcies a la biologia sintètica.

Un dels exemples més coneguts de biologia sintètica és la producció de l'artemisina, un medicament essencial per al tractament de la malaria. Tradicionalment, l'artemisina s'extreia de l'Artemisia annua, una planta que requereix temps i recursos per al seu cultiu. Amb la biologia sintètica, els científics han modificat uns llevats per a produir aquest compost de manera més eficient i econòmica, salvant milions de vides en regions afectades per la malària.

Una altra aplicació emocionant és la creació de bacteris capaços de detectar i combatre la contaminació. Per exemple, investigadors han desenvolupat bacteris modificats que poden identificar metalls pesants en l'aigua i absorbir-los, ajudant a netejar rius i llacs contaminats.

A més de les aplicacions mèdiques i ambientals, la biologia sintètica també està sent utilitzada en l'agricultura per millorar la producció de cultius. S'estan desenvolupant plantes que poden resistir millor les malalties i les condicions climàtiques extremes, augmentant així els rendiments i assegurant l'abastiment d'aliments en un món en constant canvi.

No obstant això, amb els avantatges també sorgeixen preocupacions ètiques i de seguretat. La manipulació de la vida planteja interrogants sobre els límits ètics i els possibles impactes no previstos en els ecosistemes naturals.

Resulta evident que la biologia sintètica promet un futur emocionant amb infinites possibilitats per millorar la salut humana, protegir el medi ambient i augmentar la producció d'aliments. Amb investigació responsable i regulació adequada, la biologia sintètica té el potencial de canviar radicalment la nostra relació amb la naturalesa i resoldre alguns dels desafiaments més urgents de la humanitat.

Em dic Ares Font Guixé, i soc estudiant de segon de biotecnologia a la Universitat de Barcelona, on he tingut l'oportunitat d'endinsar-me en el món de la biologia sintètica en desenvolupar un projecte multidisciplinari anomenat "AlgaGenix".

Aquest projecte emprava les eines de l'enginyeria genètica per no només reduir la contaminació hídrica per nitrats, sinó que també per produir fertilitzants biològics naturals.

Amb aquest projecte, l'equip vam tenir l'oportunitat de participar en la competició internacional més gran del camp de la biologia sintètica, iGEM. Allí no només vam poder rebre suport internacional, sinó que vam conèixer de primera mà el camp, equips d'arreu del planeta, com és la biologia sintètica en l'actualitat, i què esdevindrà en un futur.

Què implica l'enginyeria genètica? Què és una mutació? Com s'utilitza en l'actualitat el poder de la biologia?

Respondrem aquestes preguntes el dissabte 6 d'abril a l'espai Guinovart.

Sexe, corrupció i impunitat a l'Espanya del segle XIX, per Màrius Torrents-

ELS BORBONS AL SEGLE XIX. PER POSAR-NOS EN CONTEXT

La història tendeix a repetir-se. Al menys això podria afirmar-se si tenim en compte les informacions que darrerament han sorgit al voltant dels negocis del Rei emèrit. 

Carlos IV va ser el primer dels cinc Borbons que regnaria abans de la proclamació de la República. A tots ells els uniria, més enllà de la sang, al menys una experiència d'exili. Carlos va ser l'encarregat de donar el tret de sortida a l'endogàmia borbònica casant-se amb la seva cosina Mª Luisa de Parma. 

El seu successor, el seu fill Fernando VII es va caracteritzar pel ferri absolutisme, la sagnant repressió dels liberals i el restabliment de la Inquisició. Un dels més infames governants que ha tingut Espanya. A més, va necessitar de quatre esposes per engendrar descendència. De la relació amb la seva neboda Mª Cristina de Borbón va nèixer la futura reina Isabel II. 

Maria Cristina de Borbón és sospitosa de ser la responsable de la més gran trama corrupta de l'Espanya del segle XIX; els seus negocis eren tan tèrbols que va haver d'exiliar-se no una, sinó tres cops. 

Isabel II va patir la creu d'estar casada amb Paco Natillas, de nom real Francisco de Asís, home afeminat i més aviat curt de gambals. Front aquest desastre, la reina es va veure abocada a buscar algú altre fora del llit conjugal, tenint multitud d'amants i passant a tenir fama de nimfòmana.

Un símptoma d'aquesta situació va quedar reflectida en la sèrie d'aqüareles satíriques signades pel pseudònim SEM, normalment atribuïdes als germans Bécquer, titulades Els borbons en pilota. Els dibuixos, que arriben al nivell pornogràfic, van ser publicats en les revistes d'aquell moment, entre 1865 i 1972, i retraten de forma satírica a la reina Isabel II i a la seva Cort practicant sexe. 

Fill d'un dels amants de la reina, es diu que del militar Enrique Puigmoltó, va nèixer Alfonso XII. Curtit en l'exili, destí final d'Isabel II, va liderar la Restauració borbònica en 1874. Amb 18 anys va ser rei i es va perdre, seguint els passos del seu avi Fernando, en les tabernes envoltat de dones. Elena Sanz, una de les millors veus de la història de l'òpera, es troba en la llista de les seves amants. El fill de la segona dona del rei, Mª Cristina de Habsburgo-Lorena, Alfonso XIII va ser el següent a ocupar el tron. 

Alfons XIII tampoc es va quedar curt en el tema del sexe i, de fet, un dels seus "èxits" va ser disposar del títol de promotor de pel.lícules porno. 

MÀRIUS TORRENTS VICENS

No soc de fer aquest tipus d'escrit on es posa qui ets, on has estudiat i el que ha publicat o fet.

No és que no pugui posar coses en cadascun dels apartats, no. El que passa és que per explicar-me m'agrada molt més parlar de qui he conegut, de llocs on he estat, d'experiències viscudes i de moments inblidables que en conjunt i per separat m'han format i m'han fet -com la lletra de Viatge a Itaca- "aprendre dels que saben".

El primer lloc que he conegut és Agramunt, perquè hi he nascut (1960) i perquè hi he viscut gairebé sempre. Això sí, durant molts anys i per desgràcia meva, com un "foraster". Això em va quedar molt clar quan no fa pas tant de temps vaig haver d'explicar-li a un agramuntí, que m'havia tingut d'alumne, que jo era la parella de la Montse, del "dentista".

De jovenet ja despatxava tabac i repartia pollastres a l'ast al mateix temps que jugava pels carrers i anava a aprendre dibuix i francès amb l'Encarnita Caro i el seu pare Rossend.

Els primers passos de pintura els vaig fer amb el Jordi Oliva, però en fer-me adolescent vaig deixar ràpidament els pinzells per altres arts pròpies de l'edat. Els anys de l'Institut d'Agramunt que acabàvem d'estrenar van ser de molt bon record en un país que abandonava una llarga dictadura i s'obria a un nou règim de grans esperances i moltes frustacions.

Finalment vaig caure a les mans de la Història a l'Estudi General de Lleida -que llavors era una sucursal de la Universitat de Barcelona-. Quina sort poder compartir temps fora les aules -entre cafè, "carajillo" o cervesa- amb professors que per poder parlar amb ells a Barcelona havies de demanar hora amb dies d'antelació!

Acabada la carrera i els postgraus, m'he passat molts anys centrat en la docència, en la millora pedagògica personal i en la innovació educativa que m'han tret molt temps de socialitzar en una vila que és de les que més possibilitats tenen en aquest aspecte des del punt de vista associatiu.

La meva experiència en la docència és ben singular perquè soc de les poques persones que han passat d'una forma o altra per tots els sistemes i lleis d'educació d'Espanya i Catalunya. Ah! i a tots els nivells, des de preescolar a la universitat. En uns casos com alumne sota la lleu Moyano i l'EGB, i en altres com a professor i directiu des de l'EGB fins la darrera de les moltes lleis d'educació que es fan i desfan.

En el cas d'Agramunt, he participat d'una forma o altra en quasi tots els centres educatius de la vila.

Des de fa gairebé tres dècades dono classes a Mollerussa (aquella població que comparteix protagonisme del Canal d'Urgell amb Agramunt -aquí hi ha tema d'estudi-). 

En tots aquests anys he tingut la sort de conèixer grans professors i professores i he aprofitat tant com he pogut tot el coneixement i valor que m'han aportat. Gràcies a ells vaig aprendre que mai se'n sap prou i que la veritat sempre és la suma de moltes petites veritats que, en alguns casos, mai es troben.

Això es fa molt evident en la història. Una ciència de les més manipulades en funció dels interessos d'uns i altres. La feina de l'historiador és no caure en les manipulacions i trobar la forma de fer que cadascú entengui el que ha passat de la manera més clara en un món d'ombres i matisos.

La meva tasca historiogràfica s'encara sempre a donar els elements documentals amb senzillesa i honestedat. Sense prendre partit i deixant que qui els rebi es pugui formar la pròpia visió del passat.

Per acabar, canviant de tema i encara que pugui semblar paradoxal per la meva aparença, no em faig estrany amb ningú. Al menys és el que prentenc. Qui em coneix sap que em vaig fer "foraster" per la feina, però que en els anys d'estudiant bé que socialitzava a l'Institut, a les moltes hores de Cal Crich o al Kipps.

Entre els personatges que m'he trobat i amb els que he socialitzat hi ha polítics, periodistes, antropòlegs, historiadors, escriptors, músics, actors i científics. Ara bé, de qui més he aprés és de la gent senzilla que d'un ofici o de cap, viu amb sinceritat i amb humilitat. Gent amb pocs o molts estudis que amb el seu dia a dia m'han ensenyat el secret de viure.

Per tot el que us he exposat, ara ja us podreu fer un esbós del meu "Currículum Vitae". 

PD: Per detalls d'estudis i publicacion segur que Mr. Google us serà útil. El que val la pena ja us ho he dit jo.